Balenes i "el señor que lee nuestros mails"

Algú avui m’ha dit, via xat de l’ Apalabrados, si volia veure una balena. Doncs sí, no? Mai està de més veure una balena! Qui pot dir que no a una balena? Arriba las ballenas! Larga vida a las ballenas! Loadas sean las ballenas! Res, que en pocs segons i després de que la meva original amiga i companya de feina fes tres o quatre intros i tota una línia de guions baixos (jo diria que eren baixos…) tenia a la finestreta del xat una balena. Lo era. Doy fe. Más mona ella, oye!

Doncs a l' anunci de les galetes Príncipe surt la balena que m’ ha dibuixat avui a l' Apalabrados!!! L’ acabo de veure!!! XDDD Jo crec que “el señor que lee nuestros mails" treu benefici de les nostres bajanades, el molt cabró! Deu aprofitar la nostra discutible creativitat (sí, sí, discutible, no m’he menjat un “in”…) per guanyar-se un sobresou i dedicar-se al marketing… o potser és un coolhunter… i a més de revisar els mails de la feina ara també l’ intueixo revisant els nostres iPads i smartphones. Digueu-me paranoica, però penso que “el señor que lee nuestros mails” és omnipresent a tots els aparells que cauen a les meves mans i que permeten la comunicació electrònica.

A vegades, però, també penso que és una llegenda urbana. Vull dir que resulta un pel exagerada aquesta por a que hi hagi algú (ningú sap qui, ningú sap com) que dediqui la seva jornada laboral a revisar els mails que envia tothom a una oficina. I en el cas concret de la nostra, on hi treballem milers de persones, ho trobo encara més improbable.

Però sabeu què? Que a mi no em fa gens de por, jo prefereixo que existeixi “el señor que lee nuestros mails”, perquè em cau bé, el visualitzo entre rialles llegint les nostres “historias de ayer y de hoy”. En ocasions deu fer-se creus per les bogeries que ens arribem a escriure i a estones deu bufar amb els ulls en blanc per acabar exclamant “mira que son tòtiles”.

Així doncs, em faig el ferm propòsit de creure en totes les llegendes urbanes a partir d’ ara. Soc més feliç si visc convençuda de que les històries més impossibles poden ser possibles.